diumenge, 18 de novembre de 2012

♥ 1

Pin It Ahora!


Avui tot just fa un any d'aquella nit.. Inesperadament, insegura, il·lusionada, i sense saber d'on havia tret tota aquella valentia i com amb un somriure em vas dir... Sí. Va ser instantani, no vas preguntar més i llavors vaig creure saber que tu també senties que volies que estigués a prop. Vam anar a Manresa, semblava que no arribava mai... em va semblar un camí etern, que no calia que acabés perquè estaves just al meu costat. Portava més de dos mesos pensant en tu nit i dia, a cada instant, i tot el que feia o deia o pensava o escrivia o imaginava, tot ho feia pensant en tu. I en tu i en mi. En nosaltres. Finalment estavem junts, sols, sense pressions, sense ningú que ens pogués jutjar o molestar o interrompre. Van passar els segons i els minuts, i les hores... i va arribar el nostre primer petó... en aquell semàfor, i mai ens posarem d'acord de qui va ser qui es va acostar a l'altre, però vas ser tu. Llavors va ocòrrer... el món al nostre voltant va desaparèixer. Només existíem tu i jo. I no podíem parar de riure i de jugar i d'abraçar-nos i de sentir-nos i d'emocionar-nos i de ballar i donar voltes i de seduir-nos l'un a l'altre... Va ser la nit més curta i no era Sant Joan... i vaig sentir focs artificials i no era cap festa major. Llavors ens vam descobrir l'un a l'altre i vam jugar amb la passió... i la vam reprimir i la vam fer explotar, just llavors, més que mai vaig notar molt endins, en les meves entranyes, en les meves emocions, que eres tu. I va ploure. Va ploure molt. M'agrada la pluja, sentir-la com m'acaricia la pell com tu vas fer aquell dia... i tots els que van seguir.

Però... sempre ha d'haver-hi un però, oi? Mai han existit els contes de fades... No els van escriure per mi, això és evident... Però no tot podia ser tan fàcil, ni tan bonic, ni tan real - o potser real si, potser és l'única cosa certa, que va ser molt real, que cada emoció i cada sentiment va ser de veritat i per això tot es complica tant- així que com que som com som les coses no podien ser senzilles i boniques per sempre i així vam començar amb el joc del dolor, de l'espera, de l'angoixa, del plorar sola, del sentir-me ningú sense tu. Tan a prop i tan lluny, tan necessari i tan distant... i tan depenent de tu, de la nostra història.

I desde llavors fins ara cada instant ets dins meu. Dins el meu cor, el meu cos, els meus pensaments, el meu conscient, el meu inconscient, els meus somnis, de la meva vida. Perquè irremeiablement ja formes part de mi, de la mateixa manera que jo sempre formaré, d'una manera o altra, part de tu.

 Per sempre, la teva mandarina.

video



2 comentaris:

  1. Hola guapa!! una entrada preciosa!! llena de sentimiento!! Cómo dice la canción de Adele "someone like you" EL AMOR A VECES DURA, Y OTRAS VECES DUELE!! pero hay que vivirlo, sufrirlo y sentirlo!!!!
    muchos ánimos.. lo que esté por venir, vendrá, pero para lo bueno y para lo malo, has sentido!!
    Un besito ^^

    ResponElimina
  2. Gracias Judy, supongo que el mero hecho de escribirlo es medicina para el corazón... y ya tengo ganas de tenerlo lleno de alegría y felicidad de nuevo. Supongo que no es tan difícil, pero somos nosotros mismos los que nos complicamos... estoy en un proceso de catarsis... como una mariposa... a ver si puedo por fin volver a volar!

    Mil besos!

    ResponElimina