Les llums de la penombra
En dies com avui, gèlids en els que bufa el vent i els núvols són pinzellades en el cel, quan el sol comença a caure i els colors es difuminen, i el blau es torna rosa i de cop sents un taronja darrera teu mentre el fosc se't presenta dient-he ja cau la nit... i tot tornant cap a casa veus els edificis com miralls del cel de colors, els colors del fred on ens avisa que l'hivern s'acosta i llavors surt el primer estel... i demanes un desig i somrius... no saps perquè però tens la sensació que potser aquest cop si, aquest cop es complirà... i tornes a somriure mentre devores quilòmetres amb els teus propis pensaments... i recordes quants cops has vist el reflexe dels teus sentiments en llocs inhòspits i en vols més... i comences a recordar aquella tarda a Birmigham i els núvols variant el paisatge urbà, o la finestra oberta a NY mentre m'ensabonava el cabell i tenia la ciutat que mai dorm als meus peus... o les olors de terra humida passejant pel Montseny buscant un racó ple de fulles per deixar volar la imaginació ajaguda mirant entre les branques dels arbres... O dalt del castell de Llinars quan marxa el sol i mica en mica s'encenen les llums del Vallès i des d'allà dalt et sents únic, important, tu i tu, en un diàleg sense fi... i sents la necessitat imperiosa de compartir-ho... i llavors sona el telèfon.
-Hola, t'estic esperant...
-Jo també, fa molt temps que t'espero...
I la màgia i el desig et tornen a fer somriure un cop més.
Feliç desembre... congelat!
Gina Mandarina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada